Ja he vist el primer episodi de la sèrie de l'assassí caníbal. Aquí en tens la crítica!
El que menys m'esperava d'una sèrie sobre Hannibal Lecter és que seria un plat servit amb bon gust. Elegant, suau, subtil, deliciós. Tots aquests són adjectius que es poden aplicar a aquesta sèrie. Adjectius que es poden assaborir i que es queden enganxats al teu paladar. Però sobretot adjectius que contrasten amb la resta de sèries de televisió sobre assassins en sèrie. Normalment la idea del psicòpata assassí és explotada per impactar l'espectador i les ficcions on apareixen són molt gràfiques, contenen alts nivells de violència i elements associables al gènere del terror. Un exemple recent seria "The Following".
En canvi "Hannibal" ofereix delicadesa. Una elecció que té dues funcions molt clares. Per una banda, l'elegància visual de la sèrie és un reflex del caràcter del personatge. Ens presenten un Hannibal Lecter fred però amant de les formes, que sempre va vestit amb trajo i que prepara la taula amb tot luxe de detalls exquisits. L'home és tot modals, especialment quan és hora de menjar. Per l'altra banda, també serveix per definir la sèrie i deixa clar des del principi que no li interessa sumar-se a la llarga cua de ficcions amb un assassí terrible que comet crims escabrosos i cruels que han de formar part dels malsons de l'espectador.
De fet, si alguna cosa fa "Hannibal" és plantejar fins a quin punt aquesta imagineria que creen les ficcions sobre assassins en sèrie ens afecta com a espectadors, a la nostra visió de la societat. Més que en la crueltat dels assassinats o els ensurts, està més interessada en els efectes que té la violència. Per això el protagonista no és Hannibal Lecter, si no Will Graham, que s'emporta molts més minuts de metratge (com a mínim al primer episodi). Ell és un expert en l'anàlisi de la ment dels criminals que pateix perquè l'exercici d'empatia que ha de fer per comprendre'ls l'afecta en excés. Ha de pensar com ells, acaba sent com ells.
És molt interessant que la sèrie plantegi aquesta reflexió perquè, sent en Will Graham el protagonista i per tant el punt de vista de l'espectador, estableix un paral·lelisme entre els efectes que la violència té en ell i els que té en l'espectador. Quan nosaltres mirem una sèrie sobre un assassí en sèrie, també ens estem ficant dins del cap de l'assassí en sèrie. Com ens afecta això? Per què ens agrada fer-ho? Si el que veiem en aquestes sèries passa a formar part de la nostra idea de la realitat, això vol dir que la figura de l'assassí és present a la nostra societat? Pot esdevenir icònica? I en tot cas, què és el que representa?
Evidentment, no totes les sèries sobre assassins són iguals. No és el mateix veure "Dexter" (que com a gènere estaria més a prop de la idea del vigilant del còmic, ja que els seus crims estan justificats a nivell moral) que veure qualsevol dels episodis de "Criminal Minds". En tot cas, m'agrada que "Hannibal" vulgui formular preguntes en comptes de simplement afegir-se a aquesta moda pels assassins que hi ha darrerament en la ficció. Les converses que en Will manté amb l'Hannibal sobre aquestes qüestions són molt interessants. Al capdavall, tots dos són psicoanalistes, i no dubten a desmuntar-se l'un a l'altre a cop de diàleg.
La sèrie mostra molt bé els efectes que la violència causa en Will. Des de la primera seqüència veiem, d'una manera molt efectiva, com es posa en el lloc de l'assassí de torn. El recurs dels canvis de llum que passen per davant de la càmera serveixen per ensenyar-nos com la seva capacitat d'empatia el porta a perdre's dins de la ment del criminal. Ajuda la interpretació de Hugh Dancy, que realment clava el paper. La seva feina m'ha agradat gairebé tant com la de Mads Mikkelsen com a Hannibal, però la d'aquest últim encara té més mèrit, ja que ofereix una cara nova del personatge i aconsegueix que no pensem en Anthony Hopkins.
Justament són els problemes de Will per enfrontar-se als casos sense involucrar-s'hi massa el que fa que conegui Hannibal. El cap de l'FBI, Jack Crawford, vol comptar amb l'habilitat de Will, però per fer-ho s'ha d'assegurar que està bé, cosa que el porta a contractar el doctor Lecter perquè li faci un seguiment psiquiàtric. La premissa inicial és massa elaborada, però serveix per posar en marxa la dinàmica entre Will i Hannibal, que a partir d'ara resoldran diversos crims (el primer sense saber que el segon és un assassí caníbal, fet que només coneix l'espectador i que és la clau de la tensió que es respira a la sèrie).
En Will acabarà descobrint l'Hannibal? L'Hannibal tindrà temptacions de queixalar en Will? Aquests dos dubtes són el motor d'una sèrie que de vegades pot pecar de poc plausible: Will resol els casos sense que ens expliquin com dedueix tot el que diu, i de vegades Hannibal es comporta amb una fredor excessiva que és més que sospitosa, però ningú sembla adonar-se'n. Però ho compensa amb les fosques imatges amb les que ens obsequia. Imatges esfereïdores però al mateix temps artístiques, inquietants i alhora fascinants, que descriuen molt bé l'efecte que provoca el fet de saber que una persona pugui matar un altre.
És en aquestes imatges hipnòtiques on es mostra la mà de Bryan Fuller, showrunner de la sèrie. Encara que amb un to molt diferent, en les seves anteriors sèries (com "Pushing Daisies" o "Dead Like Me") ja havia mostrat una gran capacitat per mostrar escenes suggerents. El resultat és una sèrie molt sòlida i amb molta personalitat, de les que costa deixar de mirar. Aporta una visió diferent al seu gènere, sembla que aguantarà bé l'estructura procedimenal i està molt per sobre de la recent"Bates Motel". Si hi ha un assassí que pugui prendre el relleu de Dexter a partir de l'any vinent, aquest és Hannibal Lecter.
El que menys m'esperava d'una sèrie sobre Hannibal Lecter és que seria un plat servit amb bon gust. Elegant, suau, subtil, deliciós. Tots aquests són adjectius que es poden aplicar a aquesta sèrie. Adjectius que es poden assaborir i que es queden enganxats al teu paladar. Però sobretot adjectius que contrasten amb la resta de sèries de televisió sobre assassins en sèrie. Normalment la idea del psicòpata assassí és explotada per impactar l'espectador i les ficcions on apareixen són molt gràfiques, contenen alts nivells de violència i elements associables al gènere del terror. Un exemple recent seria "The Following".
En canvi "Hannibal" ofereix delicadesa. Una elecció que té dues funcions molt clares. Per una banda, l'elegància visual de la sèrie és un reflex del caràcter del personatge. Ens presenten un Hannibal Lecter fred però amant de les formes, que sempre va vestit amb trajo i que prepara la taula amb tot luxe de detalls exquisits. L'home és tot modals, especialment quan és hora de menjar. Per l'altra banda, també serveix per definir la sèrie i deixa clar des del principi que no li interessa sumar-se a la llarga cua de ficcions amb un assassí terrible que comet crims escabrosos i cruels que han de formar part dels malsons de l'espectador.
De fet, si alguna cosa fa "Hannibal" és plantejar fins a quin punt aquesta imagineria que creen les ficcions sobre assassins en sèrie ens afecta com a espectadors, a la nostra visió de la societat. Més que en la crueltat dels assassinats o els ensurts, està més interessada en els efectes que té la violència. Per això el protagonista no és Hannibal Lecter, si no Will Graham, que s'emporta molts més minuts de metratge (com a mínim al primer episodi). Ell és un expert en l'anàlisi de la ment dels criminals que pateix perquè l'exercici d'empatia que ha de fer per comprendre'ls l'afecta en excés. Ha de pensar com ells, acaba sent com ells.
És molt interessant que la sèrie plantegi aquesta reflexió perquè, sent en Will Graham el protagonista i per tant el punt de vista de l'espectador, estableix un paral·lelisme entre els efectes que la violència té en ell i els que té en l'espectador. Quan nosaltres mirem una sèrie sobre un assassí en sèrie, també ens estem ficant dins del cap de l'assassí en sèrie. Com ens afecta això? Per què ens agrada fer-ho? Si el que veiem en aquestes sèries passa a formar part de la nostra idea de la realitat, això vol dir que la figura de l'assassí és present a la nostra societat? Pot esdevenir icònica? I en tot cas, què és el que representa?
Evidentment, no totes les sèries sobre assassins són iguals. No és el mateix veure "Dexter" (que com a gènere estaria més a prop de la idea del vigilant del còmic, ja que els seus crims estan justificats a nivell moral) que veure qualsevol dels episodis de "Criminal Minds". En tot cas, m'agrada que "Hannibal" vulgui formular preguntes en comptes de simplement afegir-se a aquesta moda pels assassins que hi ha darrerament en la ficció. Les converses que en Will manté amb l'Hannibal sobre aquestes qüestions són molt interessants. Al capdavall, tots dos són psicoanalistes, i no dubten a desmuntar-se l'un a l'altre a cop de diàleg.
La sèrie mostra molt bé els efectes que la violència causa en Will. Des de la primera seqüència veiem, d'una manera molt efectiva, com es posa en el lloc de l'assassí de torn. El recurs dels canvis de llum que passen per davant de la càmera serveixen per ensenyar-nos com la seva capacitat d'empatia el porta a perdre's dins de la ment del criminal. Ajuda la interpretació de Hugh Dancy, que realment clava el paper. La seva feina m'ha agradat gairebé tant com la de Mads Mikkelsen com a Hannibal, però la d'aquest últim encara té més mèrit, ja que ofereix una cara nova del personatge i aconsegueix que no pensem en Anthony Hopkins.
Justament són els problemes de Will per enfrontar-se als casos sense involucrar-s'hi massa el que fa que conegui Hannibal. El cap de l'FBI, Jack Crawford, vol comptar amb l'habilitat de Will, però per fer-ho s'ha d'assegurar que està bé, cosa que el porta a contractar el doctor Lecter perquè li faci un seguiment psiquiàtric. La premissa inicial és massa elaborada, però serveix per posar en marxa la dinàmica entre Will i Hannibal, que a partir d'ara resoldran diversos crims (el primer sense saber que el segon és un assassí caníbal, fet que només coneix l'espectador i que és la clau de la tensió que es respira a la sèrie).
En Will acabarà descobrint l'Hannibal? L'Hannibal tindrà temptacions de queixalar en Will? Aquests dos dubtes són el motor d'una sèrie que de vegades pot pecar de poc plausible: Will resol els casos sense que ens expliquin com dedueix tot el que diu, i de vegades Hannibal es comporta amb una fredor excessiva que és més que sospitosa, però ningú sembla adonar-se'n. Però ho compensa amb les fosques imatges amb les que ens obsequia. Imatges esfereïdores però al mateix temps artístiques, inquietants i alhora fascinants, que descriuen molt bé l'efecte que provoca el fet de saber que una persona pugui matar un altre.
És en aquestes imatges hipnòtiques on es mostra la mà de Bryan Fuller, showrunner de la sèrie. Encara que amb un to molt diferent, en les seves anteriors sèries (com "Pushing Daisies" o "Dead Like Me") ja havia mostrat una gran capacitat per mostrar escenes suggerents. El resultat és una sèrie molt sòlida i amb molta personalitat, de les que costa deixar de mirar. Aporta una visió diferent al seu gènere, sembla que aguantarà bé l'estructura procedimenal i està molt per sobre de la recent"Bates Motel". Si hi ha un assassí que pugui prendre el relleu de Dexter a partir de l'any vinent, aquest és Hannibal Lecter.
No comments:
Post a Comment